La primera comunió

Com més a prop sigui el dia de la primera comunió, més cal que els infants anhelin la vinguda del Senyor amb un cor ben disposat. Aquesta bona disposició demana la celebració de la primera confessió individual. Els nens i nenes són ben sensibles a la incompatibilitat entre rebre Jesús i tenir el cor desordenat per enemistats, mentides i malifetes. Com més viscuda haurà estat aquesta primera confessió, més els infants s’acostaran a l’altar, sorpresos i admirats pel do tan gran que reben. Sabran donar gràcies per la vinguda del Senyor a casa seva i per l’alegria que Ell els dóna.

És cert que no sempre l’ambient familiar i social ajuda els nens i nenes a viure amb tota devoció la seva primera Eucaristia. Per això, cal ajudar-los delicadament i afavorir aquells sentiments de confiança i de generositat, d’admiració i de resposta amorosa que són propis de la innocència i l’espontaneïtat dels infants.

Jesús mateix ens ho ha dit: «Qui no acull el regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas» (Mc 10, 15). Nosaltres hem d’aprendre a acollir el Senyor com els infants són capaços de fer-ho.

*

En acabar, vull expressar el meu agraïment i la meva consideració a tots els pares que vetllen perquè els fills tinguin la preparació espiritual necessària per celebrar fructuosament la primera comunió, i també a tots els preveres i els catequistes que acompanyen aquests nens i nenes en les diverses parròquies del bisbat.

Gràcies a Déu, m’alegra poder dir que la catequesi dels nens, infants i joves és una realitat pastoral ben establerta a la nostra diòcesi, acceptada amplament pels fidels, a la qual molts catequistes dediquen temps i esforç, convençuts que, en el moment present, té la màxima importància per a la transmissió de la fe i la vida de les nostres comunitats cristianes.

La catequesi dels infants

Així doncs, la catequesi prèvia a la primera comunió, tenint sempre present l’edat dels infants que la segueixen, ha de comportar la transmissió gradual dels ensenyaments fonamentals de la fe catòlica, però no pot limitar-se a aquesta transmissió sinó que ha de procurar també el trobament amb Jesucrist.
El trobament amb el Senyor es fa possible amb els sagraments, sobretot en l’Eucaristia. Per tant, la catequesi no pot prescindir de la celebració litúrgica i sagramental, i els nens i nenes, progressivament, han d’anar-hi participant. Això demana que s’afavoreixi la pregària personal i silenciosa, l’adoració i l’acció de gràcies, la petició humil de perdó, els actes de servei i d’amor als altres... Tot ha de ser fet amb senzillesa, però amb un notable encant perquè, ja des de petits, se sentin atrets per la bellesa dels signes de l’Església.
S’ha de fer veure als nens i nenes que aquest camí de pregària i d’unió amb el Senyor no es fa individualment i en soledat, sinó amb germans i germanes que comparteixen la mateixa fe i voluntat de seguir el Senyor. Explicar i ajudar a fer experiència de la comunitat cristiana ha de formar part de la catequesi.
En aquesta comunitat, els nens i nenes han de poder descobrir fàcilment que els fidels s’estimen com a germans, s’ajuden mútuament i es perdonen, surten a l’encontre dels més necessitats i els acullen. És la família dels fills de Déu, és l’Església que Jesús va fundar.
Així doncs, cal presentar l’Església en la seva dimensió més vertadera: no és cap construcció humana inventada pels homes, és un do de Déu, el poble que el mateix Senyor s’ha escollit, la comunitat que conserva la memòria de Jesús i viu de la seva presència.

Catecumenat postbaptismal

La catequesi pressuposa una persona que ha donat el seu «sí» confiat al Senyor i que vol conèixer-lo més i més. Així doncs, la catequesi l’acompanyarà en la consecució d’aquest objectiu i li presentarà les paraules, els actes i els signes acomplerts per Jesús mateix. El fi definitiu de la catequesi és conduir els qui la reben a la intimitat amb Jesucrist.
Com diu el Directori General per a la Catequesi: «Només a partir de la conversió i comptant amb l’actitud interior ‘del qui cregui’, la catequesi pròpiament dita podrà dur a terme la seva tasca específica d’educació en la fe» (D.G.C. n. 62).
Els infants que han rebut el baptisme poc després del naixement necessiten una catequesi postbaptismal que, gradualment i amb una dinàmica apropiada, els transmeti els continguts de la fe, els faci conèixer i estimar la vida de fills de Déu que ja han iniciat i que han de fer créixer per les virtuts i les bones obres.
En aquest sentit podem parlar del catecumenat postbaptismal. Com diu el catecisme: «Per la seva pròpia natura, el baptisme d’infants exigeix un catecumenat postbaptismal. No es tracta únicament de la necessitat d’una instrucció posterior al baptisme, sinó del necessari desenvolupament de la gràcia baptismal en el creixement de la persona» (CEC, 1231).
El catecumenat pròpiament fa referència a les persones no batejades que segueixen un llarg itinerari que els prepara —mitjançant l’acompanyament, la catequesi, la litúrgia i la penitència— per rebre el baptisme, la confirmació i l’Eucaristia.
La catequesi postbaptismal «sense haver de reproduir mimèticament la configuració del catecumenat baptismal i reconeixent el caràcter de batejats que tenen els catequitzats, farà bé inspirant-se en aquesta escola de preparació de la vida cristiana, deixant-se fecundar pel seus principals elements configuradors» (D.G.C. n. 91).
Entre aquests elements, cal tenir presents la intensitat i la integritat de la formació, la gradualitat amb etapes ben definides, el seu lligam amb ritus, símbols i signes bíblics i litúrgics, i la seva referència constant a la comunitat cristiana.

Obrir el cor a Jesucrist

En l’actualitat, els catequistes han descobert que molts infants, batejats de petits, són presentats a la catequesi de primera comunió sense haver rebut, dins la família, cap iniciació en la fe ni haver establert cap relació personal amb Jesucrist.
Aquesta situació real i freqüent no es pot dissimular ni deixar sense resposta. Al contrari, cal que els catequistes, conscients d’aquesta realitat, acompanyin aquests nens i nenes a obrir el seu cor a Jesucrist i a estimar-lo, a deixar que l’Esperit Sant, present en ells des del baptisme, els il·lumini i els guiï. Per a aquest nens, començar la catequesi voldrà dir, en veritat, rebre el primer anunci i trobar-se amb el Senyor que vol que els nens s’acostin a Ell. Després vindrà, pròpiament, la catequesi.
Serà bo que els catequistes coneguin i facin servir aquelles iniciatives que han sorgit per atendre, acompanyar i desvetllar el desig de Déu en el cor dels infants, com ara l’«oratori dels nens petits» aprovat recentment a la diòcesi.
L’acció silenciosa de l’Esperit Sant fa servir el coneixement intuïtiu i la generositat espontània dels infants, en aquestes edats prèvies a la primera comunió, per conduir-los a la presència de Jesucrist i atraure’ls a viure en la seva amistat.
Conec les dificultats que els catequistes experimenten en la seva tasca. Malauradament no són pocs els nens i nenes que als vuit o nou anys semblen insensibles a la bondat, a la bellesa, a la veritat. Això ens urgeix a una catequesi que, des de bon començament, accentuï una pedagogia del cor, del silenci de la sensibilitat i la contemplació.
Més encara, tenint en compte el fet que aquesta insensibilitat s’accentua particularment l’any de la primera comunió, no seria millor començar la catequesi i fer la primera comunió abans?

La resurrecció i la vida

Cap altre miracle explica tan clarament la missió de Jesús com la resurrecció de Llàtzer, mort a Betània, prop de Jerusalem.

Jesús es commou i plora davant la mort del seu amic, però amb el miracle de la resurrecció vol mostrar-nos que l’última paraula sobre l’existència de l’home no es pas la mort sinó la vida. Jesús prega al Pare i ressuscita Llàtzer.

La vida que Llàtzer recupera, després de quatre dies d’estar al sepulcre, no és pas la vida de la glòria, sinó la mateixa vida temporal i fràgil que tenia abans de morir. Tanmateix, les paraules i el gest de Jesús davant del sepulcre són el signe anticipat, de l’acció que Jesús ressuscitat exercirà sobre la humanitat salvada: “...aquesta és la voluntat del meu Pare, que tots els qui veuen el Fill i creuen en Ell tinguin vida eterna i jo els ressuscitaré al darrer dia” (Jn 6, 40).
Precisament, Jesús ha vingut al món a fi que els homes tinguin vida i la tinguin en abundància. Es tracta de la vida de Déu, la vida que dóna la plenitud i la felicitat sense fi, la vida que el cor insatisfet de l’home busca incessantment sense trobar-la.

L’evangelista Joan, volent explicar en que consisteix la vida de Déu en nosaltres, la compara amb alguns elements necessaris per la vida de l’home: l’aigua de la samaritana, la llum del cec de Jericó, el vi millor de les noces de Canà. Aquests signes estan assenyalant la vida abundant i plena, la vida nova.

El crit de Jesús: “Llàtzer, surt fora!” expressa la necessitat de superar els límits del món present i d’obrir-nos al cel nou i la terra nova, per arribar a la vida que el Pare té preparada per als justos des de la creació del món.

Les paraules de Jesús fonamenten l’esperança de cada cristià i de l’Església, en tots els moments de la seva història, i expliquen la identitat i la missió de Jesús: Que tinguin vida! Jo sóc la resurrecció i la vida!

Una nova llum

Us recomano llegir el capítol novè de l’Evangeli de sant Joan, sense presses, en la vostra pròpia Bíblia. Correspon al miracle que Jesús va realitzar, obrint els ulls i donant la vista a un cec de naixement.

A partir d’aquest fet inexplicable la gent i els fariseus demanen explicacions al cec. Comença un sorprenent conflicte entre les afirmacions senzilles que ell fa: “Només em consta una cosa: jo que era cec ara hi veig” i el prejudici dels qui no volen reconèixer que Jesús ve de Déu: “Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu”.

Aquesta contradicció acompanya Jesús al llarg de la seva vida: Els qui el reconeixen són il·luminats per Ell que és la llum del món i principi d’una existència nova. Els qui no el reben i el neguen es tornen cecs, perquè no volen reconèixer que Jesús és l’enviat de Déu per a dissipar les tenebres del món.

Les paraules del cec de naixement ens ajuden en el nostre camí quaresmal: nosaltres també hem estat cecs sempre que hem preferit el mal obrar, el pecat, la llunyania de Déu.

Nosaltres també hem recuperat la llum sempre que confiadament hem demanat perdó i ens hem reconciliat amb Déu i els germans. És el Senyor mateix qui ens ha curat.

Nosaltres volem arribar al mateix acte de fe i d’adoració del cec. Davant Jesús, confessem que Ell és el Fill de l’home, la llum que ha vingut al món per il·luminar tots els qui vivien a la fosca.

Nosaltres volem que el camí d’aquesta Quaresma ens condueixi a la llum pasqual, és a dir, a una vida il·luminada per la presència constant de Jesús ressuscitat. Aquesta perspectiva ben pròxima, explica l’alegria d’aquest diumenge que inicia la celebració de l’eucaristia dient-nos: “Alegreu-vos...feu festa!”

L’aigua viva

L’evangeli d’aquest tercer diumenge de Quaresma descriu l’encontre i la conversa de Jesús amb una dona samaritana, vora el pou de Jacob. A aquest pou de la població de Sicar hi acudia Jacob, els seus fills i el seu bestiar. L’aigua de les fonts i dels pous és un tresor preuat del qual en depèn la vida dels homes i dels animals.

Jesús li diu a la dona “tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set”. És una constatació senzilla i evident: l’aigua que surt de la terra calma la set només per poc temps. Per això la dona, un dia i un altre, anava a pouar l’aigua.

Aquesta reflexió pot estendre’s a un altra: no solament l’aigua, sinó qualsevol altra realitat d’aquest món no és capaç de calmar els neguits que inquieten el cor de l’home. Tot és fugisser, tot és incomplet i breu. En tenim cadascú la pròpia experiència.

Jesús parla d’una aigua desconeguda i li diu: “El qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set”.

L’aigua és el símbol de la vida i Jesús fa servir aquesta imatge per revelar la vida que Ell mateix venia a oferir i a donar. Aquest do de Déu era tan abundant que podia comparar-se a una font que es desborda a l’interior dels qui la reben.

Trobar Jesús és trobar una vida nova. Es tracta de la vida que transfigura tot l’home, de tal manera que pot dir-se en veritat que ha nascut de nou. És una vida que renova els cors, que il·lumina els ulls, d’una manera única i permanent. És la vida de Déu mateix que el Salvador del món ens dóna.

Per això, també nosaltres poden demanar confiadament: “Senyor, dóna’m aigua d’aquesta”. I el Senyor ens concedirà aquesta aigua que és la seva paraula, que és el seu Esperit, que és Ell mateix.

Aprofitem aquestes setmanes de Quaresma per demanar la vida nova, la vida de ressuscitats, que a semblança de l’aigua calmarà la nostra set però no pas per un moment, sinó perennement.